New Zeland: Primers dies

Hola des de Nova Zelanda!!! La veritat és que no tinc tot el temps que m’agradaria per poder explicar-vos tot el que he vist i sentit aquests primers dies a New Zealand, però és que el país té tantes coses per veure que no ens podem aturar massa estona per escriure mails, blocs, etc...

La veritat és que des del primer dia aquest país m’ha atrapat. Ja pensava que em podria passar, però va ser posar els peus a terra després de l’avió i no sé, vaig sentir que aquest país m’agradaria. Primer de tot però, vaig notar que fa força fred...això no és Austràlia i aquí s’ha d’anar amb jaqueta bona part del dia, a les nits refresca i ara que estic a la zona de muntanya, un ha d’anar amb pantaló llarg.
Bé, l’arribada a Christchurch molt bé, el vol ràpid i còmode i sense perdre massa estona cap al centre a buscar la furgoneta. Una furgoneta xulíssima! Ja veureu les fotos, està pintada amb un grafitti d’una àguila volant per sobre d’uns volcans en erupció i queda molt “cool”. La veritat és que el sistema d’aquesta furgo m’agrada molt, és molt senzill, fàcil de construïr, casi que ho podria fer un mateix, però totalment útil. Tenim taula, pica i gas i compartiments per guardar totes les coses que després es cobreixen amb els matalassos. No és una furgo d’aquestes equipades amb mobiliari prefabricat, sinó que sembla un sistema casolà d’un fuster local, però és pràctic i totalment funcional.

Després de pagar, em vaig posar en marxa. La furgo només té una pega: és de gasolina i de canvi automàtic, però com que aquí la gasolina va a menys de meitat de preu d’espanya, és un mal menor.

Amb el Daiman em reunia el dia següent així que vaig decidir visitar la “Bank Peninsula” a uns 87km al sud de Christchurch: espectacular. És una península que es fa formar per l’erupció de 2 volcans i ha creat una zona muntanyosa enmig de la plana i amb centenars de fiords, el central, força gran i on em dirigia jo. És com la “capital” de la regió: Akaroa i semblava un bon lloc per passar-hi la nit i el proper matí.

Només arribar, aparco la furgoneta i em disposo a donar una volta pel poble. Caminant veig un grup de tres noies que fan algun comentari sobre mi i riuen. Al veure que les havia vist, riuen i em diuen que m’acosti. Ens presentem. Una noia texana, l’altra francesa i una canadenca. Em diuen que porten allà vivint una temporada i jo em despedeixo per que vull donar una volta i fer 4 fotos. Al tornar a la furgo em torno a trobar les noies parlant amb un noi. Resulta que el noi també ha arribat avui per a treballar a un restaurant del poble. Coneix gent d’allà i li van oferir feina. En Martin és suís i ho ha deixat tot per estar 1 any a NZ. Comencem a parar i decidim fer una cervesa. Mentre parlem arriba la família que coneix el Martin i m’inviten a sopar. Jo encara no m’ho crec, no porto ni 1h a NZ i estic sopant amb una família local. La veritat és que el sopar va estar molt bé, vam intercanviar opinions de varis temes, però sobretot culinaris ja que tots ells són hostelers i chef. Coneixen Catalunya, el Bullí i el Ferran Adrià i s’extranyen quan els hi dic que jo no hi he anat mai...Després del sopar anem a fer unes cerveses a l’únic pub del poble i a dormir. L’endemà hem quedat amb el Martin per fer kayak i veure dofins a primera hora. A veure si hi ha sort.

Dia II

De bon matí em llevo i el Martin ja m’està esperant a la zona dels kayaks. Fa fresca i el cel està tapat però les ganes de veure dofins no ens ho fan pensar dues vegades i aviat ens posem a remar. Remem i remem i al cap de més de 2 hores decidim parar. Hem arribat al punt que ens ha indicat el guia però no veiem dofins per enlloc. Xiulem, tal com ens han dit però res...treiem les 2 pedres que portem i les comencem a picar sota l’aigua, es veu que això agrada i atreu als dofins...piquem i piquem, però res, no venen....ja casi sense esperances sento el Martin que crida. Em giro i imagineu com em sento quan veig una dotzena de dofins nedant cap als nostres kayaks! No m’ho puc creure. Passen a tocar pel costat, per davant i per sota del Kayak sense parar. Tenen ganes de jugar i els podem tocar amb les mans. Una passada. El Martin es posa a remar i un grup de 4 dofins juga amb ell des de la proa del kayak, nedant i saltant de tant en tant. La veritat és que va ser una sensació al•lucinant i va compensar en escreix el cansament de més de 4 hores amb el kayak i les llagues a les mans de tant remar.

Després em despedeixo del Martin i agafo la furgo de nou. He quedat amb el Martin on ell ha acabat un petit treeking per una zona rural, uns 200km al nord d’on estic. NZ no té autopistes, no els hi fan falta. Són només 4 milions d’habitants i casi tots estan a la illa del nord. A la dl sud són 4 gats, així que no hi ha gaire trànsit i conduir és un plaer. El paisatge és impressionant. Miris on miris és espectacular, natura i més natura sense pràcticament presència humana i el que més sorprèn és com varia el paisatge en pocs kms.

Em trobo amb el Daiman i decidim anar a Hammer Springs. Allà hi ha uns “Hot Springs” una mena de zona termal amb aigua sulfurosa i calenta. Allà passem una horeta, sopem i dormim. L’endemà ens espera Kaikura i les seves balenes.

Dia III: Kaikoura

De bon matí arribem a Kaikura. A les 10:30 surt el nostre vaixell cap a veure balenes. Després d’uns minuts d’espera veiem un parell de balenes a l’horitzó. Aquí hi ha moltes Sperm Whales, els depredadors més grans de la terra i les balenes amb dents més grans. S’alimenten bàsicament de calamars gegants i viuen a més de 2000m de profunditat. Aquí n’hi ha moltes ja que hi ha un canyó de més de 2500m de profunditat i gràcies als corrents marins, ric en animals i nutrients per elles. La zona és espectacular ja que a poc més de 15km del mar hi ha una carena de muntanyes amb cims per damunts dels 2500m...així que des del mar veus muntanyes nevades al fons...una passada. Ens esperem a que les balenes agafin prou aire per anar cap a sota i ...flash! foto perfecta! La balena tirant cap allà, la cua a fora l’aigua...les muntanyes nevades al fons: foto de postal.

Després de Kaikura una ruta creuant els alps del sud de l'est cap a la costa oest.

Després de balenes va ser el torn de les foques. Vam aparcar la furgona a "Seals Colony", algo així com colònia de foques i ja us podeu imaginar de què estava ple oi? Doncs si, gavines, estava ple de gavines....i també de foques, clar. La veritat és que el passeig per la costa veient les foques, altra fauna local i les impressionants vistes va valdre la pena. Després poca cosa: comprar quatre coses i carretera i manta per a travessar la illa d’est a oest. No necessitàvem fer-ho però ens venia de gust creuar per primera vegada els Alps del sud. Van ser unes hores llargues de cotxe fins que el sol va començar a cedir i vam decidir parar a Blackball, ja que al Damian li havien dit que era un lloc on la gent era divertida. La veritat que Blackball semblava un poble fantasma. Un antic poble miner que ha perdut un quart de la població en els últims 50 anys degut al retrocés de l’activitat minera. Un poble petit, amb bastantes cases deshabitades però amb un animat bar-restaurant-hotel-punt de reunió de la gent local, formalment anomenat The Blackball Hilton. Allà vam provar un parell de cerveses locals mentre parlàvem amb la gent del poble. I si, la gent era molt amable i xerrant xerrant se’ns van fer les 12 sense sopar...vam decidir anar a dormir aviat, ja que l’endemà havíem de tornar a creuar els alps, aquest cop, d’oest a est, passant per l’Arthur Pass i seguint la via d’un dels trens més espectaculars del món.

Fotos 3 primers dies --> Fotos New Zealand